Transposicions: disseny fora de camp, 2014
Amb Oriol Ocaña, Maia Creus, Anna Garcia, Damià Armengol, David Vera, Gemma Estadella, Iria Caballero, Júlia Coma i Oscar Boix. Espai Cultura, Sabadell, febrer – abril de 2015.

Transposicions és una exposició que mostra 8 projectes finals de curs elaborats a ESDi l’any 2013. Tot el treball conceptual, seguiment dels projectes, disseny expositiu, muntatge i producció es va fer col·lectiva i democràticament entre els alumnes i dos professors. Entre els projectes hi ha un curtmetratge d’animació, una aplicació per fer música, una col·lecció d’indumentària, un projecte de vestuari, un llibre, un arxiu, una guia de viatges i un programa d’accions a l’espai públic. Tots ells tenen en comú la seva naturalesa crítica i especulativa, és a dir, plantegen una reflexió embrincada amb la seva realitat social amb una voluntat transformadora.

Descarrega el catàleg en pdf aquí.

En el llenguatge científic, transposició indica processos de mutació genètica no arbitrària, efectuada de manera no lineal. En el llenguatge de la teoria crítica la noció de transposició descriu la connexió entre tot acte creatiu i el seu context social i històric. Ser trans és una situació cultural en desplegament que se sustenta en la transitorietat. L’ús actual de la paraula trans assenyala un dels esdeveniments i característiques de la proliferació: el contagi. Contagi múltiple, simultani, diacrònic i superposat d’informació que produeix trans-formacions de diversa índole.

El disseny trans és un mode de relació amb la disciplina del disseny que desplaça l’interès des del producte vers el sistema de relacions que tot allò que és real i corpori pot generar. El disseny trans produeix amb la intenció de desencadenar noves actituds, noves accions, noves relacions dins del sistema. El disseny trans no és limitat a materialitzar, a donar forma a un saber, sinó que també vol fer saber. El disseny ”trans” aposta per un disseny que es preocupa per fer emergir i generar noves relacions, noves virtualitats, nous camps d’operacions.

A les escoles de disseny el discurs neoliberal ha calat fins els ossos: el seu objectiu principal es formar dissenyadors per ser introduïts dins una cadena productiva, també en aquells contextos socioeconòmics amb teixits industrials debilitats. Les formes de fer disseny vinculades als valors del del capitalisme, els seus dogmes, han acabat esdevenint les formes del disseny. Fins i tot aquelles experiències històriques plantejades com a transformadores en la seva arrel han acabat essent repetides desposeïdes ja del seu discurs polític, han estat fagocitades pel gust i el discurs dominant.

L’escola no només reprodueix aquest discursos i els multiplica amb el seus continguts. També esta clarament condicionada ideològicament en els seus objectius pedagògics, en la seva organització, en les seves dinàmiques, criteris i horaris. L’escola de disseny és una estructura vertical inamovible, on tots els agents reprodueixen i aprenen un rol social determinat. En aquest context qualsevol trencament en les estructures es converteix en una eina pedagògica molt potent a l’hora de pensar les possibilitats de noves formes de fer, de pensar i per tant de dissenyar, de curar exposicions o investigar.