Serie de la tierra, 2015.
Amb Laura Fernández Antolín i Noela Covelo.
EFPA - Estruch, Sabadell.




















Un paisatge és una extensió formada per diferents elements que s’associen i produeixen efectes, un paisatge pot ser una esplanada, una muntanya o un penya-segat. Són significacions que associem amb un conjunt concret d’elements.

A través de les accions que formen la serie de la tierra s’estableix una reflexió entorn del cos com a paisatge, un conjunt d’elements de pulsió que en les seves associacions produeix efectes. En aquesta mateixa línia de pensament pensem la dona com un estrat del nostre cos, fruit de la sedimentació d’informació respecte a les seves funcions, actuacions i llenguatges.

Les tres accions tenen l’ús de la sorra com fil conductor i mostren les dicotomies de la construcció binària del nostre gènere, propostes de lo múltiple, com escletxes en el paisatge. La primera, “sedimentació”, sorgeix com una metàfora del paral·lelisme entre els estrats del terra, fruit de l’acumulació de capes i capes de matèria, i l’acció del gènere en el cos com una acumulació d’informació, hàbits i llenguatges. El resultat d’aquesta sedimentació és la “organització” dels nostres cossos, sent aquesta la segona acció. En aquesta acció es presenta la construcció binària del gènere envers relacions d’abundància i escassetat, però ens qüestionem si aquesta escasetat és una mancança real o és, més aviat, una falta d’hàbit, d’actuació. La darrera acció, “mutació”, és una metàfora de les esquerdes que succeeixen de la repetició de codis i normes de les actuacions. A través de la combinació d’elements dels dos gèneres normatius resulten multiplicitats, el gènere es dilueix i els cossos resulten heterogenis, diferents i abjectes.