ferambelqueestefestadelgrafisme2016

Fer amb el que es té és un projecte col·laboratiu amb el qual m'he proposat realitzar un seguit de còpies de la cadira Superleggera amb diverses persones, que no necessàriament estan implicades en projectes de producció o disseny. Les cadires són l'excusa per desplegar les diverses maneres de fer i resistir des de diversos àmbits i des de diversos cossos, a través dels recursos, coneixements i materials propis de cada una.

Text:

Al costat del mirall hi tinc un tamboret que va fer l'avi, també l'habitació on dormia abans, un cau de fusta, amb unes escales vermelles per pujar al llit es cosa seva. L'avi va ser fuster, entre moltes altres coses, sempre m'explica com va tornejar les pilastres de la barana i se'n riu sempre que veu la cadira que vaig fer. Cada dia per esmorzar, mentre remena el got de llet, em diu, sorprès, que la cadira té els llistons torts i no té seient.

Fa uns mesos vaig fer una cadira, bé, vaig intentar fer una cadira, com sap l'avi. Amb pocs recursos, poc temps, i pocs coneixements, em proposava fer una còpia de la Superleggera de Gio Ponti. La Superleggera, produïda per Cassina, és una cadira resistent i lleugera amb una estructura de fusta de faig, assemblada amb cola de fusteria i amb el seient teixit amb vímet de l'índia. La meva Superlleugera la vaig produir en un dia, i està feta amb fusta de pi reciclada del taller del meu tiet, encolada amb una mescla de cola blanca i loctite, no té seient, i està desmuntada en trossos després d'uns dies, i remuntada amb blutac i cinta de pintor provisionalment. Amb aquesta acció em plantejava les meves accions com intents de resistència, més o menys efectius, limitats i limitants, que alhora reprodueixen i s'adapten a les lògiques precàries de producció contemporànies. Des de llavors, n'he volgut fer més per aprendre’n, així m'he posat en contacte amb diverses persones i col·lectius que per un motiu o altre m'interessa la seva acció.

Col·laboracions:

Les peces amb les que vaig fer la primera cadira, em va ajudar a tallar-les el meu tiet, l’Esteve Capella, enginyer autònom muntador de cuines. Al garatge encara hi ha les petites calaixeres plenes de peces per a fer bisuteria; cadenes, argolles, braçalets , penjolls i agulles de coure i de llautó, que amb el meu pare feien per vendre a les illes.

Daniel Florin de l'espai MACUS, un Laboratori de creació, fabricació i producció, qui em va posar en contacte amb en Jano, un noi canari, que es un artesà de la fusta, i té el taller a les instal·lacions de Macus; com ell, vaig conèixer a la Maja Fiter, una noia que dins d’una petita habitació amb molta llum, i una finestra que dona a la teulada del recinte industrial, es dedica a fer làmpades amb pasta de paper mache. En Daniel també em va posar en contacte amb Ligneo Vale Marcando, un equip de tècnics i artesans que a través de la seva multidisciplinarietat, desenvolupen projectes d’artesania i producció d’objectes, maquines i espais. L’espai de Macus, el vam conèixer durant una visita que vam fer les companyes del màster d’investigació i experimentació en disseny, amb la Jara Rocha i la Blanca Cayen. Macus és un PAIC, un Projecte Autònom d'Iniciativa Colectivizada, que forma part de la Cooperativa Integral Catalana (CIC), des d’on s’intenten ajudar entre totes a ser el més autosuficients possible en tots els àmbits del dia a dia, partint de l’autogestió, l’autoorganització i la democràcia directa.

MACUS es crea com un laboratori d'idees, partint de la interacció dels “artesans” tradicionals i els “artesans2.0”, on les màquines tradicionals i les noves tecnologies interactuen. Treballant des l'autoformació i l'experiència, compartint els sabers que tots tenim. Diferents projectes autònoms artesans tiren endavant la seva labor compartint espai, habilitats i recursos, aconseguint així un aprofitament major i alhora, servint de base tecnològica i material al grup d'innovadors que moltes vegades han trobat que les seves limitades capacitats manuals o bé materials han frenat la seva creativitat.
La Blanca Cayen, qui també col·labora en aquest projecte, es professora de Bau i Doctora en Psicologia social, forma part del grup d’investigació Gredits, i Objetologias, i també organitza de tant en tant una cosa que es diu restart party, on entre bon menjar i bon ambient, s’ajunten reparadors i persones amb objectes per reparar.

Per aquest projecte també compto amb les meves companyes de fer cosa fora, Laura Fernández, Laura Puigdellivol i Oriol Ocaña. Amb qui des de fa dos anys, comparteixo estima i una línia de treball i investigació entorn el fer, el cos, les coses i el pensament; també m’acompanya la Noela Covelo, artista i dissenyadora de moda, que participa en projectes de fer cosa fora i amb qui comparteixo la inseguretat pero també la fe en el fer.

Gravina, son un estudi de disseny de producte jove de Barcelona, que tenen el seu espai de treball a Acta, un local al barri de Gracia que comparteixen amb diverses persones, dissenyadors, fotògrafs, i el meu amic Oriol. De tant en tant les de fer cosa fora fem servir Acta com espai de trobada, aprofitant que té una terrassa molt maca, on dinem juntes i veiem com estan les tomaqueres.

La Maryia Virshych, arquitecta i dissenyadora de producte, es una companya del grup del màster en investigació i experimentació en disseny, que aquest any vam fer a Bau. Maryia es dedica al disseny de objectes i mobiliari, alhora, alguns dels seus últims projectes es mouen per el que entenem per disseny especulatiu o de ficcions. Aquest any va guanyar el concurs Designing our Futures: 2016 RSA Student Design Award, amb el projecte SignOutLoud.

La Joana Buendia Castañé, es la meva mare i també des de fa més de 30 anys, treballa d’administrativa en una multinacional que fabrica maquinaria de packaging. La seva jornada laboral no evita que de manera rutinària es dediqui a la cura del jardí i les diverses plantes i flors que ens aixopluguen. Les receptes que més domina son el pollastre amb llagostins i els espaguetis a la carbonara. Des de petita dibuixa plànols, i la reforma de la casa, va estar sota la seva atenta mirada. Volia estudiar arquitectura, però va començar a treballar molt jove. L’avi, en Joan Buendia Garcia, el seu pare, va ser fuster, i delineant, entre moltes altres coses, també juntament amb l’avia feien jerseis de llana, amb unes maquines que abans teníem al garatge. L’avi va fer la barana de l’escala de casa, també la porta del garatge, va recobrir les habitacions de fusta i va fer els armaris. Les seves peces estan polides i tornejades a mà, amb petites peces de fusta, s’amaguen els claus i les juntes, tota la nostra casa, te un to de cirerer i olor de fusta de pi i d’avet.